Frankenstein
Una lúgubre nit de novembre vaig veure l'acompliment dels meus treballs. Amb una ansietat que arribava al paroxisme, vaig reunir al meu voltant els instruments creadors de l'existència per tal d'infondre una espurna vital a l'ésser inanimat que jeia als meus peus. Ja era la una de la matinada; la pluja queia tristament contra els vidres i la meua espelma era a punt de consumir-se del tot quan, a la dèbil llum de la flama mig extingida, vaig veure com s'obrien els ulls grocs i apagats de la criatura, com respirava dificultosament, i agitava convulsivament els membres.
¿Com puc descriure les emocions davant d'aquell fet, o dibuixar l'infeliç que amb tants infinits treballs i atencions m'havia dedicat a formar? Els seus membres eren proporcionats, i li havia seleccionat uns trets bells... Bells? Déu meu! Amb prou faenes si la pell groguenca li cobria l'obra de músculs i artèries que hi havia davall; els cabells eren negres, lluents i abundants; estos detalls, però, no feien sinó contrastar més terriblement amb els ulls aquosos, que semblaven quasi del mateix color blanc que les òrbites que els allotjaven, amb la pell arrugada i amb els llavis rectes i negres.
