Elric de Melniboné

[…] Esta és la història de les dues espases negres. La Tormentosa i l'Endolada, de com van ser descobertes i del paper que van tenir en la destinació d’Elric i de Melniboné, una destinació que anava a conformar un altre major: el del mateix món. Esta és la història de quan Elric era el rei, el cap màxim dels dracs, les flotes i de tots els components de la raça semihumana que havia regit el món durant deu mil anys.

Esta és la història de Melniboné, l'illa del Drac. És una història de tragèdies, de monstruoses emocions i d'elevades ambicions. Una història de bruixeries, traïcions i alts ideals, d'agonies i tremends plaers, d'amors amargs i dolços odis.

Esta és la història d’Elric de Melniboné, gran part de la qual només recordaria el mateix Elric en els seus malsons.

Cròniques de l'Espasa Negra.

[...]

—Sóc Rackhir —va dir l'home—. Em diuen l’Arquer Roig perquè, com veus, m'agrada vestir de color grana. És costum entre els Sacerdots Guerrers de Phum triar un únic color per a les seues pertinences. És l'únic en què encara continue sent fidel a les tradicions.

L’arquer lluïa una jaqueta grana, calçons grana, sabates grana i una gorra de visera grana amb una ploma també grana.

El seu arc era del mateix color i l'empunyadura de la seua espasa brillava amb un color roig robí.

[…] Elric va veure després d'ell un jove d'alçària elevada. Allí on hauria d'haver tingut el cap, sorgien els cossos d'unes quinze serps de bona grandària. El cap de cadascuna de les serps mirava de fit a fit a Elric. Les llengües bífides vibraven i les boques de cadascun dels caps es van obrir alhora en el precís instant de repetir: —Serp.